EL CAMINANT
Hom no sap mai quan ni
perquè alguna cosa succeirà, per això el caminant sempre va carregat amb la
seva motxilla, o millor dit motxilles sempre que surt a la muntanya.
A una hi porta
roba d'abric, uns guants, gorra, menjar, aigua, navalla, ... i a l’altra, la que
sempre l'acompanya despert i dormint, invisible, sense costures i amb 54
butxaques, una brúixola que no té agulla i amb la N de nord canviada de lloc en
l'esfera gastada, frontal de llum que no té pila però il·lumina tot allò
intangible que sovint és evident, i el mapa d'un terreny humà que a mesura que
camina pren forma.
Aquest caminant s'endinsa al bosc seguint les marques que
al seu pas van sorgint, signes que el guien cap endavant per un sender que no
coneix, que sospita s'obre segons la forma en que camina, ja sigui decidida,
incerta, contemplativa o precipitada a mesura que avança cap a si mateix. Fa
anys que camina, va començar posant fites als seus passos, ara fa del camí el
seu camí, donant sentit als seus passos, un espai a on sentir-se viu.
Creix el dia sobre el seu cap i el terreny s'inclina en
fort pendent per un bosc brillant d'humitat recentment fixada pel baf de la
terra que respira, gotes oscil·lants que pengen de fulles i agulles de pi
temoroses de caure i dissoldre’s en el buit de l’oblit, ignorants que una
vegada van ser núvols i que tot torna a un origen.
El caminant escolta els seus passos en trencar branques
caigudes i sent el seu cos a les trepitjades en buscar l'equilibri sobre roques
i arrels sorgint de la terra que li dóna suport. A vista d'un corb que planeja
al cel, sota el mantell d'aquest bosc que supera la seva imaginació, el
caminant tan sol és una petita partícula viva que podria desaparèixer i res del
que l'envolta canviaria. El cargol seguirà amb la seva casa sobre, el ratolí
buscarà menjar, i la primavera donarà pas a l'estiu. Això pensa el caminant a
mesura que camina sota una volta verda i viva.
De la motxilla treu la cantimplora i beu, mira al seu
voltant en silenci obrint tots els sentits per captar sons que mai s'escolten.
S'entreté en aquest concert minimalista i etern, canviant com el temps i el
vent, i assegut en una roca sobre un balcó obert a la vall mira l’horitzó difús
e infinit on terra i cel s'ajunten.
Pensa que pensar que un s'acostuma a tot és veritat quan hom
es rendeix i deixa de viure la vida. Que per viure i sentir-se viu cal buscar
d'on sorgeix la por per mirar-la de front. Pensa que sense amor es viu a la
defensiva, cobert amb capes trenades amb temors sense sortir cap a fora. Que
amb amor apareixen senyals, noves vides, s'és més lliure, simplement hom és, i que
de vegades això espanta. Sap també que amb un nas de pallasso allò que esdevé
al seu voltant continuarà succeint però ho viurà de diferent manera. Pensa en
la seva vida des que és un, en l'espai que hi ha entre dos moments, en el que
significa viure l'ara, comportar-se amb la coherència d'un nen, ser i no actuar.
Percep que a mesura que viu i comprèn, es fa evident que només sap que no sap
res. Ser conscient d'això el tranquil·litza.
El caminant pensa en tot això sense adonar-se que no està
sol, algú li bufa els cabells, un somriure l’i il·lumina, una mà l’aixeca, mira
cap enrere d 'on ve, i de nou, com una part mes del camí, camina.
No hay comentarios:
Publicar un comentario