CAMINANT

EL CAMINANT

Hom no sap mai quan ni perquè alguna cosa succeirà, per això el caminant sempre va carregat amb la seva motxilla, o millor dit motxilles sempre que surt a la muntanya.

A una hi  porta roba d'abric, uns guants, gorra, menjar, aigua, navalla, ... i a l’altra, la que sempre l'acompanya despert i dormint, invisible, sense costures i amb 54 butxaques, una brúixola que no té agulla i amb la N de nord canviada de lloc en l'esfera gastada, frontal de llum que no té pila però il·lumina tot allò intangible que sovint és evident, i el mapa d'un terreny humà que a mesura que camina pren forma.

Aquest caminant s'endinsa al bosc seguint les marques que al seu pas van sorgint, signes que el guien cap endavant per un sender que no coneix, que sospita s'obre segons la forma en que camina, ja sigui decidida, incerta, contemplativa o precipitada a mesura que avança cap a si mateix. Fa anys que camina, va començar posant fites als seus passos, ara fa del camí el seu camí, donant sentit als seus passos, un espai  a on sentir-se viu.

Creix el dia sobre el seu cap i el terreny s'inclina en fort pendent per un bosc brillant d'humitat recentment fixada pel baf de la terra que respira, gotes oscil·lants que pengen de fulles i agulles de pi temoroses de caure i dissoldre’s en el buit de l’oblit, ignorants que una vegada van ser núvols i que tot torna a un origen.

El caminant escolta els seus passos en trencar branques caigudes i sent el seu cos a les trepitjades en buscar l'equilibri sobre roques i arrels sorgint de la terra que li dóna suport. A vista d'un corb que planeja al cel, sota el mantell d'aquest bosc que supera la seva imaginació, el caminant tan sol és una petita partícula viva que podria desaparèixer i res del que l'envolta canviaria. El cargol seguirà amb la seva casa sobre, el ratolí buscarà menjar, i la primavera donarà pas a l'estiu. Això pensa el caminant a mesura que camina sota una volta verda i viva.

De la motxilla treu la cantimplora i beu, mira al seu voltant en silenci obrint  tots els  sentits per captar sons que mai s'escolten. S'entreté en aquest concert minimalista i etern, canviant com el temps i el vent, i assegut en una roca sobre un balcó obert a la vall mira l’horitzó difús e infinit on terra i cel s'ajunten.

Pensa que pensar que un s'acostuma a tot és veritat quan hom es rendeix i deixa de viure la vida. Que per viure i sentir-se viu cal buscar d'on sorgeix la por per mirar-la de front. Pensa que sense amor es viu a la defensiva, cobert amb capes trenades amb temors sense sortir cap a fora. Que amb amor apareixen senyals, noves vides, s'és més lliure, simplement hom és, i que de vegades això espanta. Sap també que amb un nas de pallasso allò que esdevé al seu voltant continuarà succeint però ho viurà de diferent manera. Pensa en la seva vida des que és un, en l'espai que hi ha entre dos moments, en el que significa viure l'ara, comportar-se amb la coherència d'un nen, ser i no actuar. Percep que a mesura que viu i comprèn, es fa evident que només sap que no sap res. Ser conscient d'això el tranquil·litza.

El caminant pensa en tot això sense adonar-se que no està sol, algú li bufa els cabells, un somriure l’i il·lumina, una mà l’aixeca, mira cap enrere d 'on ve, i de nou, com una part mes del camí, camina.